Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/63

tenir existencia transitoria, portar entre ells relacions dures, difícils d'armonitzar, i a la fí parir un antagonisme entre homes i homes, ciutadans d'una mateixa patria, rompent l'inestimable unió que dèu regnar entre ía germanor humana.
 Quan l'Esperit diví vingué a la terra, pels infinits mèrits de Cristo, per tornar a informar al món, els artificis formats per la política humana caigueren, reapareixent la naturalesa baix la protecció de la gracia divina, com a bona mare de l'humana societat. D'entre totes les èpoques de l'historia humana la que més pot ésser anomenada època regionalista per excel·lencia és l'Edat Mitjana. Fou temps d'una gran varietat i d'una admirable unitat: unitat en lo substancial i varietat en lo accidental; l'autoritat fou ungida i declarada especie de sacerdoci; les llibertats populars que cada terra criava eren també cosa sagrada i davallada de Déu, per lo qual l'antinomia moderna entre autoritat i llibertat que té al món en conflicte permanent, no existía; l'impuls agitador de les commocions socials i revolucions polítiques estava en gran manera contingut, essent garantía d'aqueix bé el regionalisme format baix l'influencia cristiana.
 La consideració de la forma regional tot-d'una fa veure la major facilitat de resoldre en ella el gran problema de l'autoritat i la llibertat; el despotisme i l'anarquía prosperen amb preferencia en les grans unitats; i en èpoques de debilitat, com la nostra, en que falta un vigorós element que informi la societat, té més facilitat de viure una comunitat reduida, que no les extensíssimes que amen els uniformistes. Un gran cos per viure i treballar demana un gran esperit; i aqueix avui día ¿aon se troba?
 La moralitat social és la sanitat de la vida social; la corrupció ve després de la descomposició; desorganització i corrupció volen dir lo mateix; l'organisme social antic gairebé es pot dir que ha desaparegut; per lo qual dèu treballar-se en fer reviure l'instint social, i aqueix sempre persevera més fàcilment en la regió; i si ha mort, rebrota sobre l'arrel. Quan un arbre s'és assecat, no espereu que les branques treguin nous brots: l'arrel és La que guarda la vida; així, quan l'edifici polític perd la virtut, devem cercar-la en les arrels permanents de la vida civil entre'ls homes: la regió i la religió.