Es indubtable que la naturalesa condueix poderosament als homes a formar membres organitzats del gran cos social, membres vius, qual raó d'ésser no's funda en raons de valor material, sinó espiritual, i que, per lo tant, tenen una consistencia, duració i suavitat superiors a lo que ix tant sols del càlcul dels homes o bé del mercantilisme. Atenent al passat, havem de preparar l'esdevenidor. Les societats ja caigudes qui lograren llarga existencia i vida noble, els paíssos qui tingueren vera civilització, quals progressos encara ara estudiem, trobem que estaven formats, no del conjunt d'innumerables individuus sens lligam que'ls fes terra apta pel conreu i per l'edificació, com el sorral del modern individualisme egoista i xorc, masses fàcils d'ésser regirades per les passions socials que anomenem revolucions; sinó que l'entitat social, els homes, no eren grans d'arena movediços, ja que, units entre sí, formaven l'organisme social, en relació amb les circumstancies del temps i del país, i constituíen un terreno ferm, sobre del qual se podía edificar per llarg temps. Les antigues castes o gens, segons d'on se tracti, és clar que no podem pensar en restaurar-les; caigueren ja, no tenen cap consonancia amb les nostres costums; el Cristianisme les feu desaparèixer de la terra, i en lloc d'elles vingué lo que encara tenim, l'esperit regional, qui posseeix d'una manera molt més excel·lent lo bo que tenien aquelles antigues formes i no té els inconvenients d'elles; se funda en la naturalesa que Cristo vingué a restaurar; és, per lo tant, element unificador, dolcíssim, especie de caritat, i no té la duresa egoísta, avassalladora, de la casta i de la gens; puix la mateixa naturalesa ha cuidat de posar entre regió i regió relacions necessaries i imprescindibles, sens que hi hagi necessitats antitètiques entre elles.
Si Egipte i Roma i altres societats i nacions nobilíssimes visqueren llargs sigles; si podem en elles contemplar generacions il·lustrades i sòlides; si la disciplina de les humanes facultats arribà a una certa perfecció, solidant-se les institucions socials, se dèu a l'organisme intern d'aquelles societats, qui les preservava d'aquesta continua mudança i falta de fixesa dels pobles moderns, i dins poc temps fa paor que ja ni pobles podràn ésser anomenats, sinó turbes. Mes aquells organismes, a la seva moda admirables, formats principalment pel dret positiu, devíen
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/62
Aquesta pàgina ha estat revisada.