debilitament de la vida interior. Aleshores l'oració no és reflexiva; careix de la vehemencia d'afectes que deuen acompanyar-la; no estampa en l'ànima una impressió duradera; no és, en una paraula, la flor olorosíssima que naix espontaniament en la terra de nostre cor vivificada pels raigs del sol de Justicia, Cristo Senyor Nostre, sinó la flor exòtica que compreu al jardiner vinguda d'altres paíssos, tal volta fina i elegant, mes sens olor ni vida i que prompte ha d'assecar-se.
Recordem sempre amb tendresa, com una demostració de fins a quin punt l'oració es lliga amb el país de l'home, aquell vers del psalm 136: Quomodo cantabimus canticum Domini in terra aliena? Els Profetes d'Israel, els verdaders adoradors de Déu, trets de son país i transportats a Babilonia, penjaven ses arpes en els sàlzers de prop del riu, i sa llengua, encastada al paladar, no podía articular les dolces oracions amb que alabaven a Jehovà en la llengua dels Pares. La prova més forta del descastament d'un home és que digui les oracions en llengua estranya; son esperit ha d'haver tingut una nova generació. Vells havem trobat, extrangers, mes vivint de molt temps en nostre país, haver oblidat ja la llengua de sa patria, i, no obstant, pronunciar encara en ella ses oracions fins a l'hora de la mort. La llengua que havem mamat juntament amb la llet de
la mare, té la proprietat de despertar a l'esperit ensopit, il·luminant-lo i escalfant al cor. Un día trobàrem ajegut en terra un home a qui un altre en baralles havia donat una ganivetada al costat; semblava que anava a finar, i l'exhortàrem en català sens que ell donés la menor senyal de tornar en sí, quan havent-nos dit els circumstants que era francès, li parlàrem en aquesta llengua a fí de donar-li l'absolució, i al moment aquell esperit se desvetllà, ens respongué amb efusió de l'ànima, i si bé amb feble veu, ens manifestà els seus sentiments cristians. Dit subjecte, qui després curà de la ferida, parlava en català tant bé com nosaltres, mes en les angunies i tenebres d'aquella hora, sols quedà il·luminat oint la paraula de vida en la nativa llengua. I és perquè a Déu devem parlar-li sens careta; la comunicació d'esperits en que consisteix l'oració, ha de fer-se d'una
manera immediata, sens cosa intermitja, sens embarràs de cap mena: l'un ha de juntar-se amb l'altre, i, per lo tant, ha de que-
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/57
Aquesta pàgina ha estat revisada.