li assecarà la dèu poètica si perd la llengua que maneja amb més habilitat i gracia que'ls mateixos lletrats, i fins el segón perdrà molt a l'expressar en altre idioma les poètiques concepcions de sa fantasía i els delicats sentiments de son cor. No sabem cap català qui hagi volat molt alt en el cel de la poesía, servint-se d'ales em manllevades, és a dir, de la llengua castellana; de segur que'l mateix mossèn Verdaguer no fóra tant admirable poeta com és, si no poetisés en català. L'instint natural ha portat als poetes d'aquesta terra a cantar en la nostra llengua, i l'instint mai falla.
Això, que és evident en la poesía, no ho és menos en l'oració. Encara més: la llengua natural i propria és imprescindible en l'oració. Pensa tal volta la piadosa donzella que fa les oracions en castellà, i sens adonar-se'n les fa en català. Perquè la gent de moda resa en idioma foraster, ella també ho fa; mes tingueu per segur que son pensament és català, que'ls sentiments i idees que son cor engendra en el reculliment d'esperit, se vesteixen de les paraules de la llengua en que habitualment parla. No és tant fàcil falsificar l'interior com l'exterior de l'home; la paraula de la llengua no costa de dir-la en castellà; mes un enteniment qui ha vingut a la vida racional, qui desde'l principi ha exercitat la raó, qui de continuu encara l'exerceix en català, és català; i, per lo tant, segons l'antic principi filosòfic, generat sibi simile, això és, son verb mental en català. L'oració cristiana és més del cor que de la boca, és un moviment de l'esperit, una operació de l'ànima, per lo qual son vestit, això és, la manifestació d'ella, dèu ésser lo més lleuger possible per que no impideixi cap de sos moviments naturals ni destorbi ses hermoses formes. L'oració en llengua estranya, doncs, sempre serà freda; podrà vestir-se de paraules elegants, és a dir, podrà tenir les condicions amb que'l Sagrat Evangeli caracteritza l'oració dels gentils, l'elegancia i prolixitat, mes com ella també serà purament exterior, no serà la senzilla i pura paraula del cor amb que Jesucrist ens ensenya d'orar. Es més fàcil deturar el moviment de l'esperit, que no pas fer-li cambiar aquell que és propri de sa naturalesa; així la conseqüencia de la costum de pregar en llengua forastera és, la major part de les vegades, un refredament de la pietat, la superficialitat de la devoció i un
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/56
Aquesta pàgina ha estat revisada.
