_(page_15_crop).jpg)
i no fos perquè Déu Senyor Nostre ens ha concedit el do de la llibertat d'esperit, gairebé temeriem de tractar la materia continguda baix la primera part de l'epígraf d'aquest capítol. No's vagi ningú a creure, en aquest temps en que'ls catòlics rezelen tant els uns de l'ortodoxia dels altres, encara que conceptuam que és cosa més de llengua que no pas de cor, que anem a fer-nos partidaris d'aquell principi ponderat pels estadistes qui begueren l'esperit de la Reforma protestant: cujus regio ejus religio. No, la nostra religió i fe regionalista naix de la mateixa fe, no té objecte polític, ni s'encamina a altra cosa que al bé dels homes, i sols se funda en l'estudi de l'Iglesia; i no obstant afirmam que dins d'aqueixa gran unitat de la religió de Cristo, única verdadera unitat que ha tingut i tindrà l'humà llinatge, hi ha matiços diferents que concorden i fan armonía, que l'un no destrueix ni desllustra a l'altre, sinó que tots s'encaminen a constituir la verdadera catolicitat. Essent la religió verdadera davallada del cel, no obstant té la color i la sabor de cada encontrada, com meravellosament dóna a compendre el Manzoni al parlar de la vinguda del Sant Esperit, en els versos citats en un dels capítols anteriors. I això uneix més perfectament la revelació cristiana amb la nostra naturalesa, la qual té una amor inexplicable, forta i misteriosa a tot lo que's lliga i confón amb la terra en que ella viu. Els déus indígenes foren sempre amats d'una manera particular pels antics; fins el mateix
