plena de seny, palpita en totes aquelles planes; fa una eloqüent apología dels doctors catalans, dient que sols tenen el defecte de no ésser atrevits com els d'altres nacions, que sempre temen d'ésser represos, per lo qual escriuen poc i fugen per naturalesa de la pública ostentació, havent-n'hi molts qui sens cap temor podríen donar-se al públic. En altre lloc afirma que'ls catalans són molt sentits, de manera que no's poden contenir si algú els punyeix; i recorda amb devoció religiosa i patriòtica Sant Ramón de Penyafort, adoptat per patró pels advocats de Barcelona, qui celebren sa festa solemnement tots els anys, i qui han pagat una llantia de valor de cinc-centes lliures, per a que cremés sempre davant d'ell en son convent. Comparant Fontanella amb Callís s'hi veu clarament la decadencia de l'esperit públic a Catalunya; Callís, típic representant de la Catalunya de la Mitjana Edat, posseidora d'una ampla i cristiana llibertat política, dóna al dret públic i constitucional una importancia principalíssima; Font anella, jurisconsult il·lustre, serva l'amor a la llibertat nacional, mes pesa sobre son estimat país una influencia que menysprea la noble vida política que'ls passats llegaren, i sols indirectament, cercant ocasions oportunes, pot fer la pública protesta de sa fe patria. Emperò sempre el famós conceller en cap i savi jurista, responent a son instint nacional i al caràcter de sa raça, manté en honor les antigues institucions indígenes, i Les il·lustra amb el tresor de sa ciencia. Aquella Pau i Treva, doctrinalment explanada pel Callís, serveix encara de tema profitós a l'insigne jurisconsult del sigle XVII en lo que pertany a l'explicació jurídica de la vida civil amb referencia a son temps; i el procés del sometent és objecte per part seva d'un amorós estudi d'aquella institució nacional, que, nascuda en l'estat caòtic de la societat, ha obtingut en nostre país un savi organisme, un verdader processus jurídic, que li ha donat utilitat permanent, fins a arribar als nostres díes.
Un llibre trobem estampat a Barcelona a les darreríes del sigle XVII (1676), que és una viva demostració de l'esperit armonitzador i assimilatiu que manifesten els nostres pensadors, i juntament del sentit pràctic dels nostres juristes, amb el do que ha tingut el nostre llinatge, fins ara poc, de saber fer catalanes
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/446
Aquesta pàgina ha estat revisada.
