los el do de parlar-les totes, sinó per l'íntima relació que estableix entre la naturalesa humana i la divina: és la llengua una de les coses en que l'home és més imatge i semblança de Déu. La Paraula de Déu, el Verb diví, és la manifestació de la Divinitat, per medi d'Ell ha criat totes les coses i es comunica amb tot lo que existeix defora de la naturalesa divina, i fins la vida intrínseca del Ser Soberà, tal com ens l'ensenya la revelació cristiana, no la podríem compendre si no fos l'existencia de la Paraula o Verb de Déu. També la paraula o la llengua d'un
poble és la manifestació i resplandor de sa substancia, l'imatge de sa figura, i qui coneix una llengua coneix el poble qui la parla, i desaparescuda la llengua, queda també desvanescut el poble, o al menys substancialment cambiat.
D'aquí que l'Iglesia, necessaria i essencialment conservadora, hagi sigut la gran conservadora i conreuadora de les llengües. Guarda amorosament les llengües mortes, fins les reliquies de les que desaparegueren, i com per un instint especial de classe, trobem sempre eclesiàstics entre'ls grans llingüistes. El fet de Sant Cirili i Sant Metodi inventant l'alfabet i donant forma a la llengua eslava, no és l'únic; i sempre i en tot lloc
l'Iglesia, qui ha contribuit poderosa i essencialment a la formació del pensament, ha treballat amb igual amor en fixar i determinar la llengua.
Els missioners qui porten la fe de Cristo pel món, abans estudien les llengües encara bàrbares dels pobles a qui van a portar la llum de l'Evangeli; i sempre que fullegem alguna d'aquestes revistes savies modernes destinades a l'estudi de la filología comparada, sempre que's tracta de llengües poc conegudes i llunyanes, de gramàtiques o vocabularis difícils, sempre hi trobem el nom d'algún frare o sacerdot catòlic qui posà les pedres fonamentals en l'estudi d'idiomes gairebé desconeguts. La Congregació De Propaganda fide és la gran benefactora de les llengües, com ho és de l'esperit humà; ella fa que s'entenguin uns amb altres els pobles més diversos de la terra, ella d'una manera natural té el do de llengües que sobrenaturalment infundí en els apòstols aquell Esperit diví, la vinguda del qual canta amb sublim inspiració el ja citat Manzoni. L'amor de Déu és, doncs, el qui sosté l'amor a l'estudi de les llengües, perquè les
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/42
Aquesta pàgina ha estat revisada.