Concretarem molt el nostre estudi sobre'l pensament d'en Vives, puix per son caràcter cosmopolític i no haver escrit en llengua catalana, no demana una consideració tant acabada com ell se mereix, en aquest llibre que no té el caràcter especial de crítica de sistemes filosòfics.
La creencia molt justament governa l'intel·ligencia de l'home; i el Vives, pensador cristianíssim, pagà a Déu religiosament la primicia de son ric enginy amb excel·lents escrits ascètics i místics. La seva pietat, no obstant, la creiem nosaltres menys convenient i adequada, menys natural que la dels nostres antics Sant Vicens Ferrer i Eximenis, entre altres. Es una devoció aristocràtica en la forma, i en el fons menys susceptible d'ésser la pregaria humana d'un poble fidel; s'acomoda més bé a un esperit particular, que al lletrat o filosop modern li plauría; mes no és la veu de la naturalesa humana dirigint-se espontaniament a son Autor; entre aquesta pietat i la de l'Edat Mitjana hi ha la diferencia de la poesia acadèmica a la popular, i com nosaltres tenim presents aquelles paraules del Salvador, de que per a entrar en son regne és necessari fer-se com els pàrvuls, creiem, sens rebutjar en absolut les altres manifestacions, que fa pietat que compleix millor l'ideal cristià i humà és aquella que casa amb tots els esperits. Escrigué l'Introductio ad Sapientiam, espècie de Kempis pels savis, una norma de vida pel filosop cristià reduint i comprenent les tendencies de l'esperit a la següent fórmula: Tria sunt homini, quamdiu vivit, meditanda: Quomodo bene sapiat, qaomodo bene dicat, quomodo bene agat. Aquesta savia llei resplandeix perpetuament en l'esperit del nostre gran escriptor. La sabiduría és per ell una educació de les facultats humanes, i així totes les seves obres tenen aquest caràcter pràctic. De rebus incorrupte judicare, veusaquí l'objecté de la Sabiduría, i tota la seva literatura exhala l'olor d'aquest principi. Usant un llenguatge popular podríem dir que tot son treball se dirigeix a un punt: a tenir
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/405
Aquesta pàgina ha estat revisada.
III
