quan escriuen de ciencies racionals encara avui són els prínceps de la ciencia; quan tracten de fets d'experiencia els veiem, fins arribar als nostres alquimistes, anegar-se en la superstició o consignar les més estupendes faules. L'observació pot ésser un organum per a cercar veritats contingents, mes mai serà l'enginyer qui edificarà el palau de la veritat; l'home és racional i sa obra preeminent, la ciencia, ha de resplandir en tant
alta qualitat.
Dos homes foren, sobre tots els altres, els qui en la península ibèrica, després que l'escolasticisme es feu rònec, pretengueren bastir altre cop el noble palau de les idees, guanyant-se una fama universal. L'un nascut en les terres castellanes, Fra Melcior Cano; l'altre en les belles riberes mediterranies que habita la gent catalana, Lluís Vives. Ambdós pretengueren donar lleis a la Ciencia; mes en honor de la veritat, reina del nostre cor, devem confessar que'l castellà reeixí millor de l'empresa que'l català. L'obra del Cano és encara avui día un còdic vigent; la magnífica literatura del Vives serà perpètuament amada dels homes d'esperit elevat, un ric past de l'intel·ligencia, però la ciencia no compta tant amb ell. Es cert que'l nostre gran escriptor pot passar per pare de sistemes famosos, com notà en la centuria passada la Vita que va al davant de l'edició d'en Mayans, i en nostres dies l'il·lustre Menéndez y Pelayo[1]; mes dits sistemes, que donaren una forta embestida a les ciencies, són reglaments regionals, no la forma permanent de l'unitat de la ciencia somniada pel Beat Ramón Lull, i trobada sens somniar per Sant Tomàs. El vident de l'illa daurada, emperò, fou un precursor de l'escriptor valencià, ambdós són una pulsació de l'esperit nacional, amic de l'observació, del coneixement immediat i enemic de certes armatostes científiques; però el Melcior Cano tingué una gran ventatja en l'educació intel·lectual sobre'l nostre Vives. L'insigne teòleg
- ↑ Ibíd.
