molt aficionat, que expressa amb una bella metàfora el procedir escolàstic i tomístic: accipietur in connubium gentilis femina resectis unguibus et capillis, juxta ritum filiorum Israelis.
¿Reeixí el Vives en aquest magnífic propòsit, que és natural a tots els vers amants de la sabiduría, qui no van assedegats de la gloria mundana de l'originalitat, sinó de la veritat eterna i invariable? ¿Arribà a formular l'alta síntesi de la veritat natural i sobrenatural? Es a dir, ¿obtingué, com els grans genis, aquella similitut de la divina intel·ligencia, qui amb poques especies intel·ligibles abracen una multiplicitat d'idees? Es indubtable que no. Ell mateix confessa que no pretén fundar escola, ni que'l segueixin els vinents; i és perquè al nostre gran crític li passà lo que succeeix a tots els qui exerciten molt ses facultats mentals en la crítica, això és, arriben a una especie d'escepticisme, són excel·lents per a fer rònegues les humanes disciplines, però curtíssims per a bastir el noble edifici de la ciencia. Ja Melcior Cano, il·lustre coetani seu, i gran restaurador i renovador de la ciencia, li notà aquesta falla. L'alaba pels llibres De Corruptis Disciplinis, és a dir, mentres no surt de la missió de censor i espurgador, mes quan en els llibres De tradendis disciplinis ha d'organitzar la ciencia, aleshores, diu el celebèrrim bisbe canariense, hic opus hic labor est. L'egregi escriptor Menéndez y Pelayo, tant benemèrit de les coses catalanes i tant entusiasta del Vives, s'estranya de sa escassa descendencia filosòfica, de que no hagi fet escola, malgrat son mèrit extraordinari [1]; mes, a nostre parer, la cosa no pot ser d'altra manera. Ex nihilo nihil fit. Un sistema necessita per basa un element positiu; la crítica no és la ciencia; l'observació arreplega materials, mes no dóna la traça de l'edifici; l'eterna mecànica de les construccions intel·lectuals tindrà sempre per instrument preferit el silogisme, cap altre pot depurar tant la veritat; l'historia científica ens ensenya que'ls homes qui han fet dir a la ciencia disbarats més grossos són els homes de l'observació i de l'experiencia; és cert que aquestes foren principi d'un admirable desenrotllament científic, mes Aristòtil, i era finíssim observador, i els altres genis passats,
- ↑ La Ciencia española
