Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/387

ï endolcir-la, com passa gairebé en tots els poetes, sinó com posseint una saborosa substancia, suficient pel nodriment intel·lectual del lector. Així el consideraren els nostres antics, com també a l'Alighieri els seus paisans. La poesía escolàstica, filla d'un pensament robustíssim, havía de mostrar una vigor extraordinaria, i el plaer estètic l'havía de causar no per la forana bellesa de la forma, sinó pel pregón sentit que alenava. L'Ausias se proposà cantar la part apetitiva de l'home; i el conjunt de sos cants forma un tot animat per un sol esperit i amb vera correspondencia de les parts. Les passions o sentiments són com el vehícol de l'humana voluntat, per això formen la basa de tota la poesía de l'Ausias els Cants d'Amor i els Cants de Mort; els sentiments són el preàmbul de la voluntat racional; arriben a confondre's amb ella; l'influeixen tant que sovint li donen forma, la constitueixen en hàbits determinats, i segons són aquests tal és l'home. Els cants morals són el cant de la justicia natural en el regne intern de l'home, l'ordre espiritual en la nostra conciencia; emperò el cristià poeta, i finíssim filosop, coneix evidentment que l'home en l'esfera natural és incomplet i insuficient, i aleshores en el cant espiritual enllaça la voluntat humana amb la gracia divina, la qual auxiliant a aquella, per l'interna moció del Criador, la purifica i adreça fent-la mereixedora de la consecució de son fí sobrenatural. La gracia és a la voluntat, lo que la fe a l'enteniment: ambdúes són necessaries per a complementar les facultats de l'home viador en son estat actual; per això el catòlic poeta al cantar la voluntat no podía deixar de cantar la gracia.
Tal volta la poesía de l'Ausias és un nodriment massa fort per la nostra generació; ses idees són avui poc conegudes, mes quan s'arriben a penetrar posen en l'ànima del lligent quelcom que no's desvaneix fàcilment. Es aquesta poesía del llinatge d'aquelles que poden llegir-se molts cops creixent sempre la delectació; son interès és permanent perquè l'assumpte és eminentment humà, com ara diuen; canta el més humà de l'home, puix, com a tomista il·lustre, no parteix l'home en dues meitats, sinó que'l compost amb ses operacions, és son objecte; i el sentiment homenívol, propri del nostre llinatge, forma la part principal de la poesía, la qual indubtablement és un d'aquells monu-