Aleshores el poeta assenta la gran veritat aristotèlica, de que'l pecat és un engany culpable (decipimur sub specie boni), l'home pren per bé lo que no és tal:
Ignorantment les gens fals delits prenen (XI)
corrent al mal puix ha de be semblansa.
Tant fatal il·lusió prové de la carn, mes l'enteniment pot transformar-la (la part brutal racional es tornada); però l'enteniment, si no la dóna pel bé, encara danya:
Per millor part Deu l'enteniment posa
com a senyor en cascuna persona, (Ibíd.)
e si en ço que'l deu donar no'l dona
com pus n'ateny en tan mes li fa nosa.
Aleshores entenent en contra la carrera, diu el poeta, la major intel·ligencia en l'home serà per major passió:
Tota passio es cert que mes s'encena (Ibíd.)
en l'hom subtil qu'en persona grossera.
La limitació i pervertiment de ses facultats fan incapaç l'home d'atènyer son fí, mes els antics teòlegs escolàstics, comentant un text d'Aristòtil que diu que lo que podem fer auxiliats per nostres amics, absolutament ho podem fer, enllaçaven la voluntat humana amb l'auxili sobrenatural de la gracia divina. Per això Ausias, després que en els Cants morals ha explicat la voluntat humana amb els hàbits que la modifiquen, canta la gracia divina, auxiliadora de l'esperit humà, en l'hermós Cant espiritual, que comença amb la següent invocació al Ser Sobirà:
Puix que sens tu algu a tu no basta
dona'm la ma o pels cabells me lleva.
Sino estench la mia vers la tua
quasi forçat a tu mateix me tira.
Yo vull anar envers tu al encontre,
no se perque no faç lo que volrria
