Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/38

deuen ésser respectades les costums particulars de cada Iglesia. Les grans assamblees eclesiàstiques que anomenem Concilis, proven també aqueixa tendencia i principi de la religió cristiana. Reuneix rares vegades, sols per necessitats que atanyen a tot el llinatge humà, el Concili universal; però és amiga de que sovint se reuneixin concilis provincials, més encara sínodos o concilis diocessans; reconeixent que hi ha una vida religiosa en cada territori que per sí mateixa ha d'arreglar-se les coses, salva sempre l'autoritat i primacia del Vicari de Cristo. I, cosa particular, que prova lo que havem dit al principi, l'Iglesia no és, per regla general, amiga dels concilis nacionals, els quals, d'altra part, moltes vegades li han fet experimentar fondes amargures. Si exceptuem l'època en que's constitueixen els pobles, com en els temps visigòtics dels concilis toledans o en els actuals dels Estats Units, gairebé mai es troben concilis nacionals. Tot sovint la política, obra dels homes, pertorba la religió; sempre la naturalesa, obra de Déu, es lliga amorosament amb l'Iglesia de Cristo. Molts concilis o assamblees eclesiàstiques nacionals han estat inspirats per la devoció al monarca més que a l'Iglesia; en cambi, els provincials i diocessans han fet florir en tota mena d'excel·lencies la vida religiosa i civil de les diferentes encontrades.
Potser algú preguntarà: doncs si tant ventatjosos són els Concilis provincials i sínodos diocessans, ¿per què durant tant temps, fins ara, no se n'han celebrat? Mes aquí cal respondre distingint: perquè si bé és cert que a Espanya, i per lo tant a Catalunya, feia molts anys que no s'havien vist tals concilis, emperò en Itàlia, Estats Units, Inglaterra, etc, se'n celebraven; i si en nostra nació no's reuníen no era pas per culpa de l'Iglesia. En efecte, l'Estat modern, que s'ha disfreçat de lliberal, és enemic de la verdadera llibertat, i sobretot, de la llibertat religiosa. Tota assamblea eclesiàstica li fa por, la cohibeix tant com pot, i en aquesta terra, de concilis sapientíssims, veiem, amb vergonya com a espanyols, amb alegría com a catòlics, que el Summo Pontífice ha d'estipular amb el Govern d'Espanya, en el Conveni de 1859, que aquest no posarà destorbs a la celebració de Sínodos diocessans; i que respecte dels Concilis provincials ja'n tractaràn en altra ocasió; disposició que fins molt