que voluntat perqui'l fet s'executa
l'atorch Senyor, e si ab ell disputa
a la fi se guia per son seny.
Essent l'intel·ligencia facultat necessaria, no pot deixar de conèixer l'objecte intel·ligible adequat, i estant la voluntat fermament lligada amb l'intel·ligencia, l'amor espiritual del poeta participa en certs termes d'aquesta necessitat:
¿Qui es lo foll que'm repta si no am? (III)
¿Qui es lo foll reptant me de amar?
Sempre l'intel·ligencia racional pot desfer el camí, tornar a la bona vereda; mes la dificultat és grossa; per això el poeta sembla que vol recular del camí de l'amor, mes ho troba impossible i es compara a un infant a qui han tret de son carrer que
tornar no sab de hon altri'l porta (IV)
ni menys per si may fara tal jornada.
Els sentits se conjuren contra l'enteniment, i valent-se de la delectació, i de la contrarietat de la delectació, que aviva més l'apetit, aquell se troba batut i pres, segons canta el poeta en la següent estrofa:
Vos no voler lo meu voler empeny
e vostres ulls han mon arnes romput, (Ibíd.)
mon pensament minvant m'ha ja vençut
so presoner poruch per vostre seny;
lo vostre gest tots mos actes afrena
e mon voler res no'l pot afrenar.
Senyala els graons del desenrotllament de l'amor, que comença pel sentiment, venint després el desig, fins arribar al paroxisme de la passió concentrada
e port al cor, sens fum, continu foch (V)
e la calor no'msurt a part defora
per això el fa amagrir, i el passionat no se sab explicar:
lo pacient no pora dir son mal (Ibíd.)
tot affeblit, ab llengua mal diserta;
voldría fugir els extrems i no pot; enveja a los que migs llochs
