Donades aquestes breus explicacions, anem a dissecar el nirvi filosòfic de la poesia de l'Ausias March començant per la passió de l'Amor. Aquesta és inspirada pel coneixement, i participa de sa naturalesa; si naix del coneixement sensitiu, l'amor és limitada com el coneixement que l'excita, lo qual expressa el poeta
dient que'l cors ab sa complexió (Cants d'Amor, II)
ha tal Amor com un Lop o Renart.
Que lur poder d'amor es limitat
car no es pus que un apetit brutal.
Aquesta mena de comensuració entre'l coneixement i l'amor és més evident encara en l'apetit racional; l'ànima, qui és, segons Aristòtil, quodam modo omnia, capaç d'un extens coneixement, és també capaç d'una amor i una felicitat superior; en Déu afirmem la suma felicitat per la suma intel·ligencia:
Aytant com es l'enteniment pus clar (Ibíd.)
es gran delit lo que per ell se pren.
Convençut de la limitadíssima potencia fruitiva dels sentits, el poeta
Diu mes avant al cos ab gran endeny;
vanament vols, e vans son los desigs, (Ibíd.)
car dins un punt tos delits son fastichs.
Regoneix en el sentit la prerrogativa de despertar l'enteniment, mes aquest és, i dèu ésser, el verdader monarca en el regne intrn de l'home:
Ell es qui venç la sensualitat
si be no es en ell prim moviment;
en ell esta del tot lo jutjament, (Ibíd.)
esclava's diu sua la voluntat.
¿Qui es aquell que en contra d'ell reny?
