Sía com sía, la Teresa d'en Ausias és un símbol com la Beatriu de l'Alighieri; i el poeta florentí té una gran germanor d'esperit amb el poeta valencià. S'ha comparat molt el nostre poeta amb el Petrarca; mes hi ha un abim entre ambdós. El Petrarca és fill del Renaixement, fa mostra gairebé sempre de les gales mitològiques, somnía amb la resurrecció de la Roma clàssica, trenca totalment la tradició de la Mitjana Edat, fòra de l'esperit trovadoresc que encara l'informa; i l'Ausias, al revés, revestit del nostre esperit nacional, cristià i escolàstic, que repelía els superbiosos assalts del Renaixement pagà contra la forma senzilla, humana i eclesiàstica, aferrada en nostra terra pels grans homes qui en el sigle XIII foren com els pares de la nostra civilització, mostra, és cert, coneixement de la clàssica literatura, mes amb independencia de caràcter no's fa esclau d'ella, i ovira la malicia de son restaurament, que correspòn a un desenfrè del cos i de la pensa de l'home.
Lo temps dels Deus se vol ara mostrar,
car dintre si, un Deu cascu vol ser,
e dels desigs, hon corre lo voler, (Cants d'Amor)
solemnes Deus a tots veig adorar: (LXIII)
e sobre tots Venus es mils servida,
car nostra carn no coneix altre Deu.
Si l'Ausias canta l'amor no és un cantor vulgar, un trovador[1], com el Petrarca, amb l'avenç corresponent a l'avenç de la literatura; sembla que als trovadors no'ls tenía simpatía; és d'una categoría superior a ells, i si similitut se troba entre'l cantor de la Teresa i el de Laura, és enterament forana i no d'esperit. Els Triomphi, especie de sermons poètics sobre materies abstractes, l'Amor, la Mort, etc., tenen analogía amb els cants del nostre poeta; mes aquest és sempre filosòfic i cristià, al pas que l'altre es distingeix per una ostentació d'erudició històrica i mitològica; l'un, per exemple, parla molt de l'Amor, mai acaba les paraules; l'altre és cenyit, el pensament mai perd la vigor, i si defecte
- ↑ Al parlar aixi no volem excloure de l'Ausias l'influencia provençal, en l'ordre literari, general a les noves poesies, fins sensible en el Dant Alighieri; però, com en aquest, en el nostre poeta l'esperit és enterament begut en la pura i abundosa font de la doctrina tomística, essent substancia de sa substancia.
