stupenda manifestació de l'esperit català en la nostra literatura clàssica, encarnació poètica del pensament filosòfic fonamental que informa la nostra civilització indígena, al menys en lo que pertoca a la ciencia de l'home, és el tant merescudament ponderat Ausias March. Es poeta de difícil intel·ligencia, fins al punt d'afirmar el clergue Joan Pujol, qui en part el glosà, que tant sols l'havía interpretat bé el canonge barceloní Vileta, de qui havem parlat al tractar del Beat Ramón Lull, i que tant benemèrit fou de la ciencia eclesiàstica, com de la patria literatura. Mes Ausias és difícil, no per fosquedat de son pensament, sinó perquè el nostre enteniment no està informat de la pregona filosofía que constitueix l'ànima de sos poemes. Es obscur com el Dant Alighieri: és difícil com tot lo alt; i encara té excuses per a tenir menys claredat que'l gran poeta florentí, per ésser el nostre més íntim en la manifestació de son esperit. Si el Poema del Dant es una divina Comedia, les rimes del nostre poeta formen la Comedia humana, són en forma poètica l'exposició de la doctrina psicològica de la Summa de Sant Tomàs; així com la Comedia italiana ho és de la ciencia metafísica i teològica del Doctor d'Aquino. La Teresa de l'Ausias és com la Beatriu del Dant; potser l'existencia real de la primera és encara més problemàtica; ningú dóna raó d'ella; els historiadors no saben en quina època de la vida del poeta col·locar ses ardentíssimes amors, i ell confessa que sols finides aquelles és possible cantar els meravellosos efectes que en l'ànima causen:
Mentre d'Amor senti sa passio (Cants d'Amor)
d'ell no hagui algun conexement; (LXXXVIII)
quant he perdut d'aquell lo sentiment,
hi bast assats donar d'ell gran raho.
