Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/335

morades de la partera i de l'infant, per l'aroma de santedat que exhalaven, al veure que Sant Josep, a qui maltracten amb malicioses paraules, portava a la santa Dòna per dinar panses i figues seques, que elles, ignorantes del prodigi del part, consideraven senyal de mal cor donar-les a una dòna en aquell estat. Això és tret d'un llibre de l'Infancia de Jesús «que se atroba en los monestirs de monjos negres, e si'l vols trobar l'has en lo monestir que es dit de Sant Marti e es en lo mont Canigó». Són innombrables els escriptors que cita, parla, entre altres, sobre la joventut de Crist, d'un Gervasius Barchinonensis, i si bé és cert que descobreix la seva poca crítica en coses que ara fins ens fan riure per lo anacròniques, i perquè declaren les aficions astrològiques de l'escriptor, repetim lo que havem dit abans, és a dir, que ell no fa més que donar crèdit als llibres de son temps. ¿Qui no's riurà ara al llegir que la Verge Maria nasqué «en lo 21 grau del signe apellat Virgo en lo zodiach celestial» com en demostració de sa excel·lentíssima virginitat? ¿A qui no farà estrany trobar en un escriptor de tanta erudició històrica el següent troç? «Posa Policratus en la epistola ad Constantinum imperatorem que oracio de Princep deu esser feta ab gran eficacia de cor y mes de nit que de dia, acceptat la missa que deu ohir de dia e tancada, si pot bonament, e sino prejudica al regiment o espetxament de les gens a que es tengut principalment, perque en aquesta part lo dit Poliratus damna e improva la costuma de alguns princeps qui ocupantse en llegir psaltiris, o altres llibres, o que s'ocupen en orar aquell temps en que deurien respondre a les gents e spatxar los negocis de la terra, car diu que tal orar procura lo dimoni sots especie de be per tal que la mesquina de gent estiga desolada e no tropia justicia, e a la fi se provochia contra lo príncep.»
 Al costat de la part llegendaria, de piadosa inventiva, s'hi troben verdaderes efusions d'un cor devot que podría bonament aprofitar la literatura piadosa moderna. Vegi's com a mostra les següents ratlles amb que pinta el goig de Sant Josep al portar al coll a l'Infant diví: «¡o quina dolçor sentia lo seu sant esperit quan aquell dolç Infant lo abrassava e lo sguardava e balbotejant lo apellava Pare quant lo tenia en los brassos!» Mes ja no solament l'home piadós trobarà consol en aquest lli-