dren, les virtuts oposades i les lleis que reprimeixen el mal. Enclou verdaders tractats dels vicis i de les virtuts en particular, del parlar i dels sentits corporals com a instruments del mal, i fineix amb perfecte ordre lògic tractant del mal de pena, expiació del mal moral, restaurament de l'ordre alterat per la culpa, i en ocasió d'això posa lo que avui ne diríem la teoría filosòfica de la pena. Es per demés interessant aquest grossíssim infoli manuscrit de la Biblioteca Universitaria de Barcelona: a la sabiduría de la doctrina exposada amb la claredat típica de l'autor, vulgaritzada fins a posar a la mida de la generalitat de les intel·ligencies una materia de sí dificil, junta un cúmul d'observacions socials i psicològiques, i una riquesa de símils i exemples agradosos. Podríem dir que és una forma socràtica d'expositar la moral filosofía; i els termes catalans per a expressar els conceptes filosòfics i els fets psicològics, que'l benaventurat Ramón Lull començà a usar, en les obres d'en Eximenis, i en particular en aquesta, creixen en quantitat i en elegancia. Pagaría molt el treball a qualsevol qui anés a espigolar en aquest sentit en les riques obres del savi menoret que estem estudiant. Mes tornem nosaltres al nostre fet, que és la consideració del pensament, i vegi per sí mateix el lector alguns fragments del nostre moralista.
«Mal es partit en dues parts, so es, per mal de culpa e per mal de pena, de cascu dels quals mals havem a tractar en lo present volum que es lo titol, libre del crestia. Axi com d'aquella mort e plagua en que cau l'hom quant es vensut per las temptacions de les quals havem ja parlat longament damunt en lo segon libre.» Adverteix que l'«hom simple o lech que assi estudiara» no dèu espantar-se de la «subtilea» que és requerida per la materia, perquè així sols serà en els primers capítols, puix més enllà el discurs versarà sobre «materies fort clares e morals e fort profitoses». Exposa la doctrina catòlica sobre la naturalesa del mal, i tractant del mal moral diu: «mal no pot esser sino per us de franch arbitre que es en la creatura que pot pecar». En altre capítol demostra «que la voluntat nostra no peca en quant fa la obra, ans en quant la fa desordenadament»; i després «d'on ve a la nostra voluntat que ella falla e sia desordenada en ses obres»; perquè «Deu que es pura bonea dexa fer mal en lo
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/329
Aquesta pàgina ha estat revisada.
