estudiant. El pacificador de ciutats i viles havía d'acabar sa carrera essent pacificador de l'Estat i de l'Iglesia.
Dos punts de vista es poden pendre en l'estudi d'aquesta qüestió, que nosaltres sols volem tractar perquè neecesariament s'ha de tractar parlant de Sant Vicens Ferrer, i són: l.er, el parlament de Casp en sí mateix; 2.ón, conseqüencies d'ell. Que'l parlament de Casp fou una gloriosa gesta en la vida política del nostre poble, no sols se prova per les raons damunt alegades, que tal volta són sospitoses per la gent poruga de la llibertat popular, sinó per la consideració de que fou la realització d'un acte necessari. Que'l dret era dubtós en concepte del rei Martí, i de totes les justicies i parlaments de la terra, apar evidentment a qualsevol qui estudíi la qüestió. ¿Per què tantes instancies pel segón matrimoni del Rei, per què tantes súpliques, quan estigué pròxim a la mort, de que declarés successor, sinó perquè aquest era dubtós?[1] No existía llei de successió, ni consuetut legal, fins, en un país tant avençat políticament com el nostre, la regla general era el testament del Rei, per lo qual, en defecte d'aquest, el nombrament de jutges àrbitres fou l'òptima solució de la dificultat[2]. Que'ls nombrats foren homes eminents és indubtable, i sobre tots sortía l'incomparable Vicens Ferrer, el nomenament del qual alegrà en gran manera i fou considerat penyora certa de rectitut i bon seny per a sortir la nació del mal pas en que's trobava. Ell fou qui resolgué la qües-
- ↑ El distingit jurisconsult regionalista D. Francisco Romaní y Puigdengolas escriu: «Don Martín murió sin dejar sucesión legítima y sin haber designado sucesor, lo cual abocó los Estados de la Corona de Aragón a una crisis tremenda, porque semejante caso no estaba previsto de común concierto, y comprometía la confederación deseeda por todos ellos…» (V. Antigüedad del Regionalismo Español, pàg. 254.)
- ↑ Vegi's còm pensaven els més il·lustres restauradors de les coses catalanes en la qüestió de que tractem: «Conforme la indicación del mismo Bofarull, inmediatamente aprobada por el Gobierno, dan comienzo a la colección los documentos relativos al compromiso de Caspe, hecho en verdad el más honorífico para nuestros progenitores y el más propio para despertar justo y universal interés. No creemos en efecto que presente historia alguna empresa tan encumbrada (que según nos muestra alguno de los documentos fué en su tiempo tenido por inspiración de lo alto), ni llevada a cabo con tanta mesura y perseverancia, como la que acabó por poner en las sienes del de Antequera la antigua corona de Aragón.» (Noticia de la vida y escritos de don Próspero de Bofarull…, por D. Manuel Milá y Fontanals.)
