cessió del rei en Martí, són dues qüestions que no pot deixar de tractar-les qualsevol qui estudíi l'influencia, en el moviment de la vida pública, d'aquell sant personatge. Respecte de la primera, l'Iglesia, jutge competent en la materia, ha donat sentencia en la qüestió a l'ocupar-se'n en la Butlla de canonització, expedida trenta anys després de la seva mort i recaiguda en un procés formal, en lo qual declararen gran nombre de testimonis qualificats, qui conegueren, oiren i es tractaren amb el mestre Vicens Ferrer, mentres vivía en la terra. Per lo que toca a la segona, l'opinió fou gairebé unànimament favorable al Sant, no sols en quant a la seva acció, sinó també en quant a les conseqüencies d'ella, fins als nostres temps; avui día, en el moviment catalanista, havem vist al Sant, per ploma d'algún escriptor, condemnat a les penes eternes de l'infern. Nosaltres, regoneixent de bon grat el principi pràctic de que'l qui guanya té raó en qüestions per l'estil d'aquella a que'ns referim, creiem, emperò, que hi ha molt de romanticisme i de la proverbial exagerada fervor dels neòfits en els judicis de molts neu-catalans; i portats tant sols de l'amor a la Veritat, anem a exposar, amb claredat i laconisme, com a molt propri d'aquest llibre, quin fou, a nostre parer, el pensament de Sant Vicens en la qüestió del cisma i de la successió a la corona aragonesa.
El gran cisma d'Occident fou més aviat, usant una expressió escolàstica, un cisma material que formal. Es a dir, una qüestió de fet més que de dret; en la conciencia dels fidels, en l'esperit de la comunió catòlica no hi havía divisió, tots volíen obeir al verdader Papa, mes de fet hi havía dubtes graves, i era difícil determinar quin era aquell. En tots els partits hi havía savis doctors i sants personatges; i teòlegs eminents afirmaven que en bona conciencia, dada aquella situació difícil, podíen els fidels permanèixer en les respectives obediències[1]. Posada en aquest punt la qüestió, ningú s'estranyarà que Sant Vicens,
- ↑ Aquest Judici pràctic sobre'l cisma el veiem també bellament expressat en el Segón Diàleg d'en Bernat Metge. L'ànima del rei Joan és portada davant del tribunal de Déu, ont el príncep dels mals esperits vol obtenir que sía condemnada per haver estat nodridor del cisma; el monarca respon que ell sempre fou adicte als verdaders Vicaris de Crist: Clement de Santa memoria. Benet ara vivent. A lo qual respon el diable: E com ho sabs tu, si yo que viu la elecció de abdós no ho sé, qui de bona rahó ho deuria mils saber?
