Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/297

i català. Havem dit que en la nostra terra, com en tota societat reflexiva i d'esperit pràctic, com en l'antiga romana i en la moderna anglesa, dominava l'amor a la tradició, el no deixar-se enlluernar per novedats boniques, mes la bondat de les quals no està experimentada: preferir lo conegut a lo desconegut és prova de potencia cognoscitiva; preferir lo nou a lo vell sens experiencia és prova de vivesa d'imaginació. Per això, en l'època del renaixement els dos pensadors nostres més il·lustres, Sant Vicens i Fra Francesc Eximenis, són vehements sostenidors de l'antic ordre de coses, de més humils apariencies, però de major soliditat i bondat que la nova manera d'ésser social, que baix formes brillants i grandioses havía d'ofegar la llibertat pública, l'espontaneitat del pensament, i substituir a la jerarquía social, fundada en la naturalesa i produida per la terra, una altra provinent de la llei humana. Fou Sant Vicens Ferrer gran propugnador de l'antic ordre de coses, fill de l'esperit cristià, natural popular, expansiu i verament lliure, i que a Catalunya havía arribat a son major grau d'esplendor. Sa vida i sa paraula despedeixen sempre aquesta olor. Després, allà en Italia, un germà seu, del convent de Sant Marc de Florencia, jardí exquisit de l'esperit de la Mitjana Edat, profanat per la revolució italiana, aparegué anatematitzant el superb i inconsiderat Renaixement. Jeroni Savonarola i Vicens Ferrer tenen el mateix esperit de la Mitjana Edat, i de repugnacia envers el pretenciós Renaixement, però l'italià, més idealista, menys pràctic, menys coneixedor de les corrents que mouen el mar humà, naufraga, i resta xorca sa paraula de foc; el català combat, no com a un atleta, sinó com a un apòstol, oportune importune branda l'espasa de la paraula, més atent als homes, mira les circumstancies i parla i obra sempre per a atènyer el fí pràctic possible, no vol deturar els moviments socials que coneix superiors a sa voluntat; mes sí il·luminar als homes en el misteriós curs del pervindre. Tingué clara intuició del Renaixement i de la Reforma, els vegé lligats l'un a l'altre; conegué que, debilitada la fe per l'introducció d'un refinament literari en el conreu intel·lectual dels cristians, vindría amb força espantosa l'heretgía, pretextant la restauració de la fe, i valent-se en l'esfera pràctica de l'excitació de tots els apetits, els quals satisfaría per medis mal honests i injusts, sedui-