espiritual qui ve per la gracia, i una altra demonial, formada per tots aquells qui segueixen la maldat, i que sovint trobem organitzada en secta. Veusaquí còm el nostre frare avançà per prop de quatre centuries als predicadors moderns de la fraternitat universal. En quant a l'igualtat davant de la llei, ningú podrà expressar-la amb major claredat que ell en el Sermó del dissabte Post Laetare [1], al parlar del caràcter absolut de la justicia: «Si voleu verament guardar justicia, interpreteu rectament en la pràctica les lleis, els cànons, les consuetuts i privilegis, de manera que si la justicia és en favor del Jueu, del Moro o del pobre, no judiqueu en favor de la mare, del pare o de l'amic.» I predicant a Toledo [2] de les obligacions dels senyors temporals, trona contra la mala consuetut d'aquell país, de considerar de vil condició als convertits de nou dient als prínceps que estàn obligats a prohibir que'ls nous cristians síen anomenats marranos.
Resplandeixen en Sant Vicens Ferrer les qualitats de l'esperit català; ell, home de llarga i profondíssima oració, de reconcentració d'esperit, d'exaltació de sentiments piadosos, esperit qui estava sempre sadollat dels alts misteris de la vida sobrenatural, arreu manifesta, en el bon sentit de la paraula, lo que ara se'n diu humanisme. Així en el sermó in die Parasceves[3] a l'explicar les dolors de María, va analitzant els diferents sentiments amb ses imperfeccions, i per a caracteritzar el pregón sentiment, mes moderat i racional de la Soberana Verge, diu: «La Verge Mare trobà una manera molt humana, per la qual, si bé son cor estava anegat d'una amarga dolor, rès externament feu desordenat ni inconvenient.» No cal repetir com en el Tractat de la Vida espiritual, al proposar sempre la moderació, amb vehement estil parla contra les exageracions dels falsos místics; en els sermons combat les supersticions, desfà amb claredat les falses creencies populars per arrelades que estiguin, encara que en sí ningún dany causin a la fe, tant sols per amor de la veritat, la passió de la qual sentí pregonament; i així, en el sermó de Santa Llucia [4], al repetir l'opinió vulgar de que la
