Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/285

Aquesta pàgina ha estat revisada.

forces tingué de tornar-se'n altre cop a la ciutat, que al finar li tributà ja honors de sant.

II

 El fecondíssim Sant Vicens Ferrer, si bé fou per excel·lencia predicador, essent sa naturalesa més a propòsit per a exterioritzar el pensament valent-se de la paraula viva que no pas de l'escriptura, escrigué també diferents llibres que desgraciadament gairebé tots s'han perdut. Escrigué un De suppositionibus logicis tractalus, i un altre sobre l'Unitat de l'universal; llibres que suposen en l'autor una predilecció per la lògica, que clarament se demostra en sos sermons, que informava sa clara intel·ligencia i ordenava el ric conjunt de coneixements que posseía. Els altres escrits del Sant són de materia piadosa, i redactats gairebé tots en llengua catalana, que juntament amb la llatina foren les úniques que usà en sa vida el nostre gran evangelitzador. Un tractat de les cerimonies de la missa, una Contemplació molt devota de la vida de Jesacrist; un Tractat de l'home interior, imprès a Magdebourg en 1493; un altre sobre la profecía de Daniel, que's traduí en alemany i en castellà, i el Tractat de la vida espiritual, que és el que més comunament se troba, havent tingut dos il·lustres popularitzadors fòra de Catalunya: el cardenal Cisneros, qui junt amb les meditacions de Sant Agustí el publicà en Alcalà, i la cèlebre monja catalana del convent de Santa Pràxedes, d'Avinyó, de l'ordre de Sant Domingo, Juliana Morell, qui el traduí en francès, i el comentà acudint als textes sagrats en sos originals hebraics i grecs, i exornant-lo amb sentencies dels Sants Pares. La primera vegada que vegérem aquest petit còdic de la perfecció cristiana, ens feu gran cop per la suma simplicitat i sentit pràctic que'l caracteritza; després havem vist que'l tingueren en gran concepte homes d'eminent santedat, entre ells el valencià Sant Lluís Bertràn. Té una ingenuitat encisadora i amb gran cop d'ull encerta les coses de l'esperit. El pensament fonamental és la necessitat de la disciplina, o direcció en la vida ascètica, si es vol fugir d'aberracions; senta com a principi, lo que sempre distin-