d'elles; 3.°, per aquesta comparació puja l'home a sí mateix, i de sí mateix a Déu criador de tot» [1].
Per aquests fragments pot el lector clarament compondre còm el sistema de Sabunde, si ell no l'hagués volgut estendre a la teología, no tindría els inconvenients que àdhuc en el camp de la pura filosofía natural presenta el sistema cartesià, antinatural, com ja havem dit, i que comença esquarterant l'humana naturalesa i partint la conciencia humana; la qual és mirall verídic, on se reflexen els fenòmens tant físics com espirituals de la nostra vida, criteri de la vida íntima i de la relació en el sistema de Sabunde. Aquest, seguint l'esperit d'observació propri de la nostra gent, admet tot d'una el testimoni de l'home com a verídic i en ell descansa; Descartes comença dubtant, i si accepta l'observació de l'esperit és tant sols per a servir de basa d'un raciocini dirigit a afirmar l'existencia.
No és, de consegüent, el sistema de Sabunde un nuu psicologisme, com el d'alguns moderns filosops qui tenen una consemblança amb els antics gnòstics; és més aviat un humanisme, com ho fou també el del Beat Ramón Lull, i espurgada del mestre i del deixeble la part teològica, sa doctrina passa a ésser un majestuós cos de l'edifici de la phihsophia perennis, havent sigut dels qui més treballaren en el camp de l'humana observació per a fer baixar als filosops, qui anaven perduts per camins d'artifici, al bon sentit que dóna el tracte i consideració de la realitat. I això no vol pas dir que'l nostre filosop, per més que fos atent a l'existencia externa, no dongui de les excel·lencies i operacions del pur esperit una doctrina nobilíssima com ho fa respecte del lliure arbitre, o del franc voler, usant l'hermós terme tècnic de Mestre Ramón Lull. A nosaltres ens consola en gran manera el veure l'afició de tots els nostres pensadors a ensalçar la llibertat humana. «Rès de lo criat està sobre'l lliure arbitre: ell està sobre tot, ningú el domina i, de
- ↑ «Homo… longissime exiit a semetipso, nec jam habitat in nativa domo ac per hoc nec sui meminit, nec cognoscit… necessarium est, ut per res inferiores, quae extra cognoscit, ad sui cognitionem revocetur. Volens igitur homo ad seipsum introire, primo consideret rerum creatarum ordinem inter se. Secundo comparet hominem ad caeteras res, penes convenientiam et diferentiam earundem. Tertio per hanc comparationem ascendat homo ad Seipsum, et a seipso ad omnium conditorem Deum.» (Ibídem.)
