manar la fe sobrenatural amb la raó natural, cosa tant bellament feta per Sant Tomàs; mes ningú li podrà negar la prioritat sobre Descartes en l'historia de la filosofía, en voler fonamentar aquesta reina de les ciencies en el testimoni del propri coneixement; i encara que sembli eixir-se dels termes que'ns havem proposat en aquest llibre, volem transcriure el següent troç que totalment destrueix l'originalitat del famós argument cartesià: «El valor de la certesa prové de la fermesa dels testimonis; els quals, en quant són més manifests, clars, pròxims, en tant constitueixen una més certa fe i credulitat. Però perquè ninguna cosa és més coneguda, pròxima, intrínseca a altra que ella a sí mateixa; lo que manifestem per la propria naturalesa de la mateixa cosa, això propriament és lo més sòlid i veritable. De consegüent, tot lo que de l'home ara anem a exposar per la naturalesa del mateix home, donarà una major fe a la nostra sentencia» [1]. I encara el sistema del filosop català sobrepuja de molt en aquest punt al del filosop francès, perquè Sabunde no parteix en dos troços l'humana naturalesa, no destrueix l'unitat del compost humà, no's funda en un pur psicologisme antinatural i exagerat, sinó que considera tot l'home tal com és en son estat actual; i seguint la pràctica de la moderna escola escociana, admet el valor del testimoni de la conciencia, no solament en lo que pertoca a l'observació interna que l'ànima fa de sí mateixa, sinó també en l'experiencia que'ls sentits li donen de lo extern. L'home «s'ha sortit molt enllà de sí mateix, ni ja habita en sa propria casa, per lo qual, ni es recorda de sí, ni es coneix… és necessari que per les coses inferiors, que coneix fora de sí, sía altre cop cridat al coneixement de sí mateix. Volent, doncs, l'home entrar en sí, 1.°, consideri l'ordenació que tenen entre sí les coses criades; 2.°, faça comparació de l'home amb les altres coses segons la conveniencia i diferencia
- ↑ «Virtus autem certitudinis ex firmitate testimoniorum seu testium generatur, qui quanto fuerint magis manifesti, lucidi, propinqui, tanto certiorem fidem, credulitatemque constituunt. Verum quia nulla res est magis nota, propinqua, intrinseca alteri, quam ipsa sibi: ideo, quidquid per propriam ipsius rei naturam ostendimus, id solidissimim, id verissimum est. Et idcirco omne quod de homine monstraturi nunc sumus, per ipsius hominis naturam, maximam dictis nostris fidem facient.» (De Natura hominis Dialogi: Isagoge seu Introductio.)
