I reunir en una les ordres militars per a facilitar la conquesta de Terra Santa. L'ermità queda convençut i
Quant Ramon l'ermita viu ab si acordat,
Adonchs lo va baysar: ensemps han molt plorat.
Ramón aconsella a l'ermità que se'n vagi a la cort a proposar sos projectes, i que si no'l volen escoltar el Papa i els Cardenals, que's faci juglar per a popularitzar el bé, com ho posa en escena en el Blanquerna.
. . . . . . quax jutglar
Vos fessets en la cort, et los Cent Noms cantar.
L'ermità convida a Ramón per anar junts a la cort, mes ell se resisteix pels desenganys rebuts:
E per ço que ma Art no faça menysprear
En tenir la manera que tenon li jutglar.
Perdoni el pacient lector, per amor del gegantí pensador, monument el més colossal de la nostra historia literaria, la bona estona que l'havem entretingut en aquest poema, puix no sols és un retrat de cos enter de l'autor, sinó, com ell mateix diu, és el programa de son plan d'universal renovament:
Fenit es lo Descohort que Ramon ha escrit;
E en lo qual del mon l'ordonament ha dit.
Es en realitat aquest poema l'exposició dels projectes de Lull, i fins de sos principals principis posats en forma rimada. L'esperit lulià es manifesta aquí en tota plenitut; pensament atrevit, fervor de caritat, ardenta expansió de fe, neguit de realitzar lo que ha concebut, queixa de les impureses de la realitat i somni deleitós d'una edat d'or que li sembla realitzable mediant una seva summa ciencia, que en pocs principis enclou tot lo científic, tant lo absolut com lo contingent, i un plan de reforma social de pocs articles, suficient per a perfeccionar tota l'humanitat; mes el benaventurat doctor no comptava amb la dificultat que troba la veritat per a penetrar en l'esperit i ensenyorir-se de tot l'home, ni en la nadiua malicia de les passions qui dominen el cor dels fills d'Adam. Es tot aquest poema
