Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/26

Aquesta pàgina ha estat revisada.

derivacions del manantial patriòtic, que per llargs sigles ha fertilitzat la nostra terra, i que encara en les entranyes d'ella es conserva.
 La riquesa nacional consisteix en produir, no en destruir, i en protegir els elements de vida que en son sí conté la terra. Mes l'esperit ja no és un element de vida, sinó la meteixa vida, fins al punt de que, al desaparèixer ell, desapareix la vida. La vida és l'acció, el moviment lliure i autònomo; la transformació passiva d'un país no és signe de vida, sinó de mort: com les mudances de la carn humana, un cop expelida l'ànima, són la major prova de la mort de l'home. L'acció vital o moviment lliure d'un poble s'encamina a un fí, porta una direcció que li comunica l'esperit nacional, el qual no és altra cosa que'l pensament de tots els ciutadans que coincideixen entre sí. Quan no hi ha aquesta armonía de pensaments, no hi ha esperit nacional, ni vida nacional tampoc; perquè l'acció del cos social és nula, l'esperit pugna amb sí mateix; les divisions, verdadera senyal de mort, gasten l'energia individual, i el poble ja no es poble, sinó turba.
 En tres casos diferents te pots, doncs, trobar al considerar l'esperit d'una nació: Primer, que l'esperit s'hage perdut, i aleshores està també perdut el poble. Deixa'l estar; és com un foc un cop apagat, que encara que bufes no's tornarà a encendre. Segon, que hi hage discòrdia en el pensar; aleshores l'esperit nacional és malalt; no comptes amb una acció social robusta. Si per conseqüència de circumstancies especials ei poble és ric, les riqueses li serviran per a corrompre's més prompte. Diu el nostre Lluis Vives, amb singular penetració, que l'apetit del plaer és molt més fort després de situacions d'esperit aspres i violentes. Per 'xò les societats dominades per les divisions internes estàn assedegades de goig; exemple pots pendre'n del que passa avui, en que domina fa màxima de que'l país ha de governar-se per partits. Tota l'acció pública dels ciutadans espanyols consisteix en batre's per a poder arreplegar la poma suculenta de l'arbre del poder, plantat en la capital de la monarquia. En aquesta situació els estímuls són forts, mes la vida social és dèbil; i, com en certes malalties corporals, la fortalesa de l'estímul està en proporció amb la debilitat del cos. El tercer cas