_(page_25_crop).jpg)
ot-hom parla de l'esperit nacional; doncs en la conciencia de tot-hom està, que dintre del conjunt d'institucions que formen la nació hi ba un element vivificador que uneix entre sí les parts, com a vincle d'unitat que determina la naturalesa específica del ser Així, per exemple, la nació A, encara que
tingués les mateixes institucions externes que la nació B, podría ésser distinta en virtut d'un element impalpable, que no radica en un dels membres del cos nacional, sinó en tots ells i en el conjunt que formen. Aqueix fet l'ha d'admetre fins el positivista més contumaç, qui no vol creure rès més que'l que li entra ja fet i pastat per la nina dels ulls corporals; rebutjar l'existencia de l'esperit nacional és despreciar la nació, és
destruir l'historia, la literatura i la filosofía d'un poble, i fins sa llegislació.
Si de totes les nacions cal parlar així, molt més tractant-se de la catalana, que en les dues èpoques més culminants de les nacions modernes, en lo que atany a l'esperit, ha engendrat dos filosops, és a dir, dos mestres d'esperit en el sentit profà de la paraula, d'una admirable força intel·lectual; en el temps esplendorós de la potencia racional dels escolàstics, el beato Ramon Lull, màrtir de la fe cristiana; i en la culta època del
renaixement, l'admirable Lluis Vives, verdader doctor de la ciencia racional catòlica. Aquests dos homes, fonts abundoses, plenes d'aquell oxígeno que nutreix l'esperit, això és, la veritat, són
