Vida del Sér Diví, especula altíssimament; mes és indubtable que aquestes especulacions no les hauría fetes pas sens la revelació cristiana.
Son aparent racionalisme pot ésser més infantil que altra cosa, més fill de son caràcter d'il·luminat que de pretensió filosòfica; se manifesta també, i és digne d'ésser conegut, en el llibre titulat Super psalmum quicumque, o sía llibre del Tartre i del Cristià. Es l'argument, que un tartre habitant en un lloc que tocava a la ratlla del país dels sarraïns, sortí de sa terra cercant qui li ensenyés una Llei de salvació. Troba primer de tot a un jueu, el qual l'instrueix en la Llei mosaica; el tartre li demana que li demostri la seva fe per necessarias rationes, perquè li diu: «Deixar una creencia per una altra és inconvenient, però és molt convenient deixar la creencia per la ciencia» [1]. No's satisfà del jueu i se'n va a trobar a un savi sarraí, el qual li conta la beatitut sensual de la secta mahometana. Li fa fàstig, i se'n va a consultar amb un ermità cristià, qui li diu que per son objecte és necessari cercar a un savi, i acompanyant-lo al savi ermità Blanquerna, aquest demostra (a la manera luliana) tots els articles continguts en el símbol que comença Quicumque. El tartre queda convençut i il·luminat, reb la fe cristiana, i agenollant-se fa una magnífica i tendríssima oració. L'home desenganyat de l'afeminada vida mundana, l'esperit sec, com terra sens aigua, qui apeteix dolorosament i vivament la Veritat i no la troba, és l'idea viventa en l'imaginació de Lull; i aquest estat psicològic se li feia tant trist, com en realitat ho és, a ell tant espiritualista, qui es considera investit providencialment de la missió de satisfer dit apetit de veritat, a tots aquells qui no posseeixen l'il·lustració de Crist: «Jo que novament he sigut fet procurador de l'apetit dels infidels» [2].
Són aquestes paraules del llibre Mirandarum demonstrationum, del qual Salzinger declara que en sa tercera part tingué que reconstituir-lo de dos còdices menjats de les arnes et quidem lingua Lemovicina. Es gairebé tot ell una eloqüent apología de l'enteniment humà, mes amb aquella forma especial tant
