nosaltres de l'opinió del P. Pasqual, qui creia que l'art demostratiu li havía sigut revelat; el no haver reeixit aital sistema, l'obscuritat invencible de la teoría del mateix, l'experiencia de tots els sants qui han tingut amb la Divinitat comunicacions més íntimes i meravelloses, els mateixos principis de l'Iglesia qui ensenya que tota la revelació de la Veritat fou feta per Jesucrist, i que dubtes i qüestions n'hi haurà fins a la fí del món, no permeten donar un origen sobrenatural i diví a l'Art i a la Ciencia de Lull, qui volía encloure dins de poques fórmules el contingut de les ciencies divines i humanes, atènyer lo que la ciencia mai ha pogut atènyer, i ésser la clau única amb la qual podía evidenciar-se i demostrar-se tot, tant lo contingent com lo necessari. El famós teòleg P. Vázquez, de la Companyía de Jesús, fa sobre l'esperit del Beat Ramón la següent declaració, a nostre parer molt justificada i sòlida: Spiritum Dei in multis Raymundum habuisse quod singulariter indicant scripta ejus de l hilosophia Amoris, de Amico et Amato, et magnarum Contemplationum, aliaque multa… potuit tamen in aliquibus non ex Dei Spiritu, sed ex proprio cerebro aliqua depromere, quae licet Catholica essent et vera durius tamen, quam par erat, ab eo dicerentur et explicarentur [1].
Son encaparrament sobre la demostrabilitat de la fe fou gran, sa idea dominant, i com el punt on convergíen tots els seus esforços racionals i fins la major part de sos escrits; cosa que sens dubte en part naixía de l'oposició que feia a la malèfica influencia dels Averroístes, qui suposaven que la fe no podía ésser confirmada per les proves de raó, doctrina que, com és sabut, acabà en l'absurde d'admetre que una cosa pot ser vera en religió i falsa en filosofía [2]. Es cert que de la confrontació de totes les obres lulianes, que sempre somet a l'autoritat de l'Iglesia, resulta evidentment que lo que ell entenía per demostració era, o bé l'exposició de la congruencia de lo sobrenatural amb lo natural, o lo que en teologí molt científicament s'anomena, no demostració de la fe, sinó dels motius de credibilitat d'ella, i així en el llibre Magnarum Demonstrationum hi ha el capítol XIV: De