queda ben clarament demostrada per lo que havem dit parlant de Sant Ramón i altres dominics en l'article anterior; ara solament devem afegir-hi que volgué encarnar de tal manera aquesta ordre en la societat catalana, que en 1257 donà un privilegi de refugi [1], concedint aquest dret no solament a les iglesies i convents, sinó també als frares predicadors, fins al punt que'l qui s'acostés a algú d'ells no podía ésser pres, ni tocar-se-li rès que portés a sobre. La que pels Papes ha sigut condecorada amb el títol d'ordre de la veritat devía quedar identificada amb el gran i franc monarca qui resplendeix de veracitat i qui consigna en la crònica real les següents paraules, pronunciades al perdonar a un criminal qui diu la veritat: «ab veritat troba hom merce ab Deu e ab los senyors terrenals» [2]; ella donà forma a l'admirable esperit de nostre Rei, i si no bastés lo que fins aquí havem dit, és argument que conclou en favor de nostra opinió la següent sentencia del llibre de la Saviesa, que li és generalment atribuit, on se nota l'independencia d'esperit i l'estima del valor racional de l'home, junt amb una fe profundíssíma, que és el distintiu de l'escola tomística. Pregunta per què, havent-hi en la teología tota veritat, vol saber les sentencies dels filosops, i respòn que «tota veritat qui ques vulla la diga del Esperit Sant la ha, segons que diu un sant home: verum a quocumque dicatur a Spiritu Sancto est» [3]. Aquesta igualtat de drets entre l'ordre natural i el sobrenatural, perquè ambdós provenen d'un mateix Autor i l'un suposa i necessita de l'altre; el còm ha d'ésser tractada la raó per a conduir-la a la fe; el diferent procedir respecte dels heretges i dels jueus i serraïns per a arribar a l'unitat de pensament; les controversies amb els rabins, tot això que havem vist practicar-se en l'obra social i cristiana d'en Jaume, és l'aplicació de l'incomparable doctrina tomística a la realitat de la vida. I fins en lo que pertany a l'obra política, a la governació del poble, al règim de llibertat i de participació dels ciutadans en la direcció de la cosa pública a que'l gran Rei donà forma definitiva, no feu més que realitzar l'ideal de bon govern ensenyat
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/198
Aquesta pàgina ha estat revisada.
