d'humà (puix mira a la doble naturalesa de l'home) amb que avui, tot sovint, viciosament s'engalanen els diferents elements de la civilització. El criteri dominicà, simbolitzat per Sant Tomàs, qui el portà a l'últim grau de perfecció i qui l'aplicà a l'alta regió racional d'on deriva tot l'ordre de les coses humanes, té en el món un fí etern i de feconditat inestroncable. Per a restar-ne convençut n'hi ha prou amb que's miri l'influencia que, revestint-se d'aquest criteri del sigle XIII, ha obtingut el papa Lleó XIII, en totes les qüestions que en son sí porta la civilització del sigle XIX. L'excel·lencia que en l'esfera literaria es regoneix a la difícil facilitat, té aquest criteri en l'ordre racional, directiu, de tota la màquina humana; és la reaparició de la naturalesa en sa forma armònica, completada per la gràcia de Crist, expel·lits tots els convencionalismes i vicis que entorpeixen l'obra del Criador. No hi ha rès que encanti tant a l'intel·ligencia qui els contempla, com aquest hèroe tant teològic i tant humà, i aquells frares casats amb la fe, segons la poètica expressió del Dant Alighieri, i al mateix temps tant amics del discurs racional. L'insigne Rei sembla una reaparició d'un hèroe homèric perfeccionat, i fins quan la passió l'exalta, ses imprecacions tenen una ingenuitat que dissimula el desordre; bacalar pudent [1], crida amb furia al ballester del Comanador d'Oropesa; peca, mes mai es fa advocat del pecat, sinó que's regoneix pecador. Per això no és d'estranyar que mai l'abandonessin els zelosos i virtuosíssims frares de Sant Domingo, i, en particular, Sant Ramón. Aquest l'absol dues vegades diferentes de les censures amb que havía incorregut per ses violencies contra Prelats de l'Iglesia, i dirigeix sa conciencia sempre lleial, malgrat ses flaqueses; en l'expedició a Mallorca l'acompanyen frares predicadors, i, segons diu la crònica real, jamai s'és vist en el món homes com els nostres tant promptes a executar les ordres de dits religiosos; abans d'entrar a la ciutat, mentres el siti, «metem hi, diu, dos frares prehicadors que guardassen les cases del Rey, el tresaur e deu caualers ab els, bons e sauis, tals que aiudassen ab sos escuders a guardar e a vetlar Lalmudaynae» [2]
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/195
Aquesta pàgina ha estat revisada.
