rus, segons la frase autèntica, condemnant-los a mort si no sortíen del país dins del temps marcat: trobem també un document pontifical que demostra l'abundor d'heretges en la montanya de Catalunya. Un cert bisbe de la Seu d'Urgell, regoneixent-se inepte per a governar sa Iglesia, demana al Papa que li tregui la carga episcopal, que sens dificultat deixarà, mes que li guardi les honors pastorals, i contestant-li l'il·lustre Inocenci III que ambdúes coses secundum traditionem canonicam non sunt ad invicem separanda, mana als canonges d'Urgell i a l'arquebisbe de Tarragona que elegeixin altre Prelat qui regeixi aquella Iglesia in medio perversae Nationis posita [1]. La secta anarquista (qui dicunt, in aliquo casu non esse jurandum, et Potestatibus ecclesiasticis vel saecularibus non esse obediendum; et poenam corporalem non esse infligendam in aliquo et similia) [2], aniría creixent en perversitat quan el concili de Tarragona de 1242, que's reuneix circa factum haeresis i del qual fou l'ànima Sant Ramón de Penyafort (collationibus inde factis cum venerabili Pratre Ravmundo de Penna-fort Poenitentiario Domini Papae) a pesar de la mansuetut del gloriós compilador de les Decretals, disposa que fins als heretges qui es convertissin i abjuressin se'ls condemnés a presó perpetua. Ningú s'estranyarà de que estant el país infestat d'heretges, un rei sapientíssim i prudent, com en Jaume, a instancies d'un confessor i conseller Sant i en gran manera humà, com Sant Ramón, demanés al Papa l'establiment de l'Inquisició a Catalunya. La Nota Raymundi, que comença Credo, que envià el Papa al Prelat tarragoní com a regla de procediment contra'ls heretges i en que's recomana l'humanitat i es consigna que'l fí del procediment jurídic ha d'ésser ut vita hominum corrigatur; que en els casos dubtosos no s'ha de dictar sentencia; que no basta el testimoni singular contra'l fet d'un heretge, encara que hi hagi molts testimonis qui responguin singularment de diferents fets herètics del mateix; que's proveeixi als heretges de lo necessari per a la vida, no sía que amb la molta asperitat, hi trobin la mort; que se'ls conforti,
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/178
Aquesta pàgina ha estat revisada.
