Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/156

ta un conreu literari que sembla impossible en aquella edat de ferro; i com Carlemany, en ses famoses capitulars, després de llegislar sobre l'Iglesia i l'Estat, reglamenta la cría de les gallines, el Prelat vigatà i ripollès, després d'edificar monestirs i llegislar en sínodes, escriu als seus monjos amb gran interès sobre d'uns cignes, per a que li diguin com estàn, i els participa que té una grua molt hermosa que ja comença a pegar volades, que's va tornant roja i aclarint-se-li la veu. Mostra significativa d'un esperit pràctic qui guaita sempre a la realitat, qui no descuida els petits detalls de la vida, ni en mig de les laborioses operacions del ministeri episcopal i de la nobilíssima tasca civilitzadora sobre un poble que's va organitzant.
 El cèlebre bisbe Abat és, sens dubte, un dels més benèfics restauradors de la civilització en nostre país. Ben clarament se desprèn de les senzilles actes del sínode Helenense celebrat in Prato Tulugiensi (Tolujas) en l'any 1027, essent ell l'únic bisbe assistent. La desolació del país devía ésser tant gran, la disolució social tant extraordinaria, que declaren els assistents al sinode que cum pene omnia invenissent non solum pedibus conculcata, sed etiam oblivioni dedita; iterum reparare studuerunt codem tenore, quo fuerunt hactenus condita. Estableixen la pau i treva; com més tard en la dedicació de Ripoll i de Sant Miquel de Fluvià, en quals reunions episcopals brillà sempre el venerable Oliva, s'institueix el dret de sagrat, i es constitueix al convent tribunal per a judicar en les qüestions civils i criminals. La lenitat eclesiàstica va imposant-se al poble; l'esperit democràtic de l'Evangeli va triomfant de l'esperit aristocràtic qui, naturalment, engendra una època guerrera; i les primeres alenades de l'aire d'igualtat que devía respirar la societat catalana, se senten ja en aquests temps primitius com alenades de l'Esperit de Déu, en el concili in Prato Tulugiensi de 1068, i més encara en el concili Ausonense del mateix any en que's mana: Villanum aut villanam, et clericos arma non ferentes, et monachos, seu sanctimoniales et viduas ullus homo non sit ausus occidere, vulnerare, debilitare neque comprendere, vel distringere; se prohibeix danyar les coses dels villans, ni penyorar-les per qualsevulga causa, i s'hi troba el següent text legal que han perpetuat les llegislacions modernes