celebèrrim i fogosíssim Tertulià, verdader cap torrat de l'Africa, usant un terme de la típica eloqüencia dels antics caputxins de Catalunya, apologista aterrador i irresistible, del qual sols pot parlar-se'n en grau superlatiu, lo mateix quan encerta que quan erra; mes amb tot i ésser deixeble, el bisbe barceloní, de l'extremat prevere cartaginès, a pesar de que l'imita, li retrata frases i el segueix amb les idees; el nostre prelat guarda sempre la temprança de l'expressió, el just medi en el judici i tal exactitut en consignar el dogma cristià que això li ha valgut l'ésser considerat verídic testimoni de la tradició catòlica, sobretot en lo que pertany al Sagrament de la penitencia[1]. El distingeix la cristiana llibertat d'esperit en la reprensió dels vicis, i al mateix temps l'estima de la Saviduría de l'antiga gentilitat, fins al punt de tenir que defensar-se de l'escàndol farisaic, propri de tots els heretges, de que's mostra posseit son competidor Simpronià, per haver aduit en la seva controversia un vers de Virgili: Poeticum versum Episcopus dixit! Quid! Paulus Apostolus erubescit, quum Atheniensem illum versum et dicit et comprobat[2]. El funest esperit d'originalitat qui enfonzà en l'heretgía a tants de savis orientals; l'ardenta, mes gustosa, exageració dels grans pensadors africans, mestres i patrons amb que ell conforma sos escrits, contrasten amb l'esperit pràctic i la suavitat de forma del nostre bisbe. Argumenta contra l'heretge Simpronià, qui com els montanistes negava el perdó dels pecats, mes la fortalesa, vivor i contundencia de ses raons no exclouen una exquisita cortesía de formes i un dolç sentiment que'l porta a anomenar germà al dur competidor; predica a son poble amb pastoral ardor la penitencia, mes sa paraula és sempre serena. En ell el cristià no destrueix al romà; és un bisbe qui sembla un Pretor de la Llei nova; l'intensitat de la fe i del sentiment no li apaguen ni desequilibren la raó. La majestat romana resplandeix en tots sos escrits; son esperit, a parer nostre, es més romà que'l de Sant Jeroni i Tertulià; tindràn aquests celebèrrims escriptors qualitats més capdals que'l nostre bisbe, mes és indubtable que no posseeixen com ell la perfecta armonía de facultats,
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/151
Aquesta pàgina ha estat revisada.
