ment. Aquest últim punt té en el nostre cas gran importancia pràctica; perquè sía per lo dessús dit, sía pel cambi de manera d'ésser del poble, és clar que a la present Catalunya no l'havem de vestir a l'usança de quatre centuries enrera; fins els qui no som encara vells havem vist cambiar els vestits i les costums del nostre poble, i ¿fóra possible vestir al país amb el dret públic, sens cap renovació, oblidat fa ja varies centuries? No; ja anteriorment diguérem que lo que convenía era fomentar la substancia de la patria. Els poetes canten i els pintors descriuen amb gran delectació i recança les habituts ja mortes, les institucions desvanescudes; sempre els morts solen ésser més alabats que no ho foren en vida; mes lo essencial, l'ànima del poble viu, de lo contrari no existiría poble, per lo qual salvada l'essencia, el renovament de formes, l'adopció d'una manera d'ésser en conformitat amb les actuals circumstancies, mentres no sía en dany de la justicia, Lleó XIII, segons havem vist ens ensenya que està dins de la justa vía de la veritat catòlica.
Ens sembla haver clarament demostrat el valor ètic del Regionalisme com a forma felicíssima de la vida social. La raó natural, l'experiencia històrica, les humanes necessitats, les virtuts i vicis del nostre llinatge, l'autoritat de l'Iglesia i de sa prudentíssima llegislació, clamen en favor del Regionalisme; i la manera d'ésser de la gent catalana i el desgavell de la política unitarista qui avui impera, els mals de la qual no hi ha ningú capaç de curar, demanen a tots els homes de cor sà i esperit generós el desinteressat concurs en l'obra verament de filial pietat, de reconstrucció de nostra amada terra. Falta ara estudiar el pensament català, vinculum unitatis, necessari principi de la vida racional del país, sens lo qual sobrevé desseguit la descomposició. El pensament fa el poble, com l'ànima fa i personalitza al sér humà. Estudiat, doncs, l'element ètic, falta considerar l'element racional, la manifestació intel·lectual de la Regió catalana.
