Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/129

en valen de menys, i concilía els termes, que a primera vista, i fins en la realitat de les coses, per qui no té un cop d'ull penetrant, poden semblar discordants. D'altra banda, la tradició d'Aristòtil, veritable príncep de la natural filosofía, és evident en la doctrina canònica, essent en ella l'element científic qui dóna basa a l'element experimental i contingent; és a dir, a la consuetut, a les noves necessitats, a la diferenta manera d'ésser segons el país i l'època, coses totes tant aimades de l'Iglesia, qui amb elles construeix l'edifici polític. I el concepte polític del gran filosop grec és llevor de regionalisme. En efecte; la civitas d'Aristòtil constituida per la communitas perfecta, l'idea de que és ciutat aquella que pot viure per sí mateixa, ¿no és una idea incomparablement més clara que quantes poden donar-se en justificació del regionalisme? Es aquesta idea senzillíssima, determinativa, i val més que tot un tractat; per lo qual l'Iglesia, qui s'aprofita de la sabiduría de tothom, s'ha apoderat d'ella, i l'ha ficada en aquell tresor seu on guarda, per les generacions a venir, tot el cabal racional que la societat purament civil amb suma facilitat dissiparía, portada de les continues modes i de l'enamorament dels nous sistemes, mal que desde antic pateix i del qual mai es curarà. El concepte de ciutat definit per l'antic pensador, pare de la sabiduría moderna, fou adoptat per Sant Tomàs, i Lleó XIII implícitament l'admet també, fent-lo com una basa de sa ensenyança política.
L'experiencia actual prova l'intuició profunda d'Aristòtil, al definir la ciutat dient que era la que podía viure per sí mateixa, i també la sabiduría de l'Iglesia, al recollir tal idea en son tresor científic. ¿Quins són, en efecte, els paísos d'Espayna qui amb més fe desitgen la reconstitució de les regions? Els qui poden viure per sí mateixos i no esperen de consegüent l'auxili del Poder central. Catalunya, qui treballa i pensa per son compte, desitja que li treguin tot obstacle a sa vida propria; les províncies acostumades a viure, com els rebrots de la soca principal, no de sa propria energía, sinó de la lliberalitat del govern, quals ciutadans principals tenen per ideal de sa vida un lloc en la Cort, aquestes no senten l'agulló de viure per sí mateixes. I de tal observació ha de deduir l'home qui treballa pel regionalisme, que'l medi de realitzar-lo no és altre, com diguérem anteriorment,