Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/124

estrelles cau al pou; el regionalista treballa en lo particular i domèstic, no vol entrar per la finestra abans que per la porta, home sensat no s'ix del cercle on la seva activitat pot ésser fructífera, i per lo tant s'ocupa més en les coses petites que en les grans.
 El discret lector ja haurà advertit, al fer-li la senzilla descripció de les virtuts de l'home regionalista, que tota aquesta doctrina és com una glosa de lo que'ns ensenya l'apòstol Sant Pau en sa primera carta als de Corint. I aquesta sía la concluenda del present assumpte. Diguérem al principi que Crist fou l'Orfeu de la nació catalana; doncs Ell mateix ha d'ésser el restaurador. En una època de civilització avençada és impossible el regionalisme sens una influencia fortíssima cristiana; sens l'influencia de l'Esperit diví, la carn arrastra a l'home a les grans i uniformes unitats; així ens ho diu l'historia, així ens ho demostra la recta raó; vindrà, és cert, a no tardar massa, la disolució, perquè la carn és corruptible; mes, el renaixement regionalista ha d'ésser aidat per l'esperit cristià. Per això creiem que'l gran instrument en eixa transformació, que en la conciencia de tothom està que ha de venir, hauría d'ésser la cleresía. El sacerdoci no té l'encàrrec de constituir governs, és aquesta una d'aquelles coses que Déu ha deixat a les disputes dels homes; mes sí té la divina missió de fer pobles, per lo qual treballarà perpetuament, en mig de totes les contradiccions, en la formació d'un poble digne de son Criador; i l'Iglesia, divinament ordenada, ha lligat amb els pobles d'una manera regionalista la ministerial jerarquía; i als qui són prínceps d'ella, als qui deuen governar les diferentes porcions del poble cristià, els casa a perpetuitat amb l'atrau que'ls assenyala, i posa en son dit l'anell simbòlic del místic i fecondíssim desposori.