conreuadors i fan bellament reviure la divina flama de l'amor regional.
Mes on podem dir que trobem el pensament catòlic en aquesta materia, és en les doctrines del més segur i lluminós de tots els doctors de l'Iglesia, en nostre Angèlic Mestre Sant Tomás d'Aquino. Aquelles idees seves tant sabudes, mes mai prou meditades, de que aquell govern humà és millor, qui imita el govern de Déu, i que pel bon ordre d'una ciutat o gent convé que tots tinguin alguna participació en el poder, a fí de que's conservi la pau del poble i tots amin i defensin l'ordre establert, és com un principi del qual vénen a ésser un escoli les idees que exposem. Es indubtable que en la doctrina tomística s'hi troba la substancia del règimen regionalista, en quant és l'armonía entre l'unitat i la multiplicitat: l'unitat, perquè vol el Sant Doctor un poder jeràrquic superior qui presideixi, i la multiplicitat, perquè desitja diferents principantes secundum virtutem, els quals síen escollits del poble [1]; i fins, si aquí hi hagués lloc, creiem que podríem demostrar la conexió d'aquest sistema de Sant Tomàs amb sa doctrina teològica de la relació entre la causa primera i les causes segones, ennoblides aquestes amb una dignitat similar a la d'aquella; i amb aquella comparació que usa entre'ls qui governen les diferentes ciutats i el qui pre
presideix el conjunt. Fins en l'instint dels Sants trobem l'amor regionalista. L'historia de l'Edat Mitjana ens recorda alguns Sans instituidors de regions i encontrades a les quals donaren forma, com succeeix amb la petita república de Sant Marino; mes, fixant-nos en el gloriós Sant Francesc, tothom sab com amava aquells municipis i ciutats lliures d'Italia, ses relacions íntimes amb aquells magistrats regionals, sos esforços per la mutua concordia fins al punt de que hagi sigut proclamat pels actuals italianíssims hèroe de la caritat civil.
Es el Cristianisme una religió armonitzadora per essencia; el Fill de Déu vingué al món per juntar lo desunit; el caràcter distintiu de les obres divines diuen els Doctors que és la suavitat; per lo qual, el règim que li és predilecte, és aquell en que, sens defallir, en unió de tot el cos, visquin els membres i creixin
- ↑ Sum. Th., 1.ª2.ª, q. 105,a. I.
