Pàgina:Obras de Ausias March (1884).djvu/263

 
 XI.

Entre amor so posat é fortuna
cahènt levant si com infant en roques,
congoixes grans ab alegries poques
si 'n posehesch no 's maravella alguna.
Semblant me trob al home qui navega
qui per los vents sa persona es regida;
dolre no 's deu si la veu escarnida,
caure deu 'l hom guiat per guia cega.

No com aquell qui entenimènt replega
é dintre si delits de virtuts usa
sa fi guardant aquell á quí acusa
los ignorants y 'ls sabènts mals no plega.
Jaquint los mals qui bèns als pechs aparen
he perdut tast de res no essent noble
ans he seguit comuns delits de poble
é davant mi altres no si acaren.
 
Doncbs si dolors á ma pensa amparen
rahó es gran puix tal vida he seguida,
la fi del hom tardament he sentida
mos apetits sens trava caminaren.
A llur semblant cuytats acorreguesen
al qui pus prop los fon de llur natura
reconegut m' arma en prench vestidura
tal com aquells vicis saber li feren.

Los meus desigs tals delits emprengueren
que altre poder dins si mateix havia
y aquells auts degú mi no complia
é no mòlt tart a mi desparegueren.
Qui en poch vexell mòlt gran cantitat pensa
no 's pot haver car la natura passa;
qui vol rich ser per una ma escassa
lo seu desig contentar se defensa.

Ja no viurán en mòlt alegra pensa
qui bens del cos é de fortuna volen:
E totes gents per haver aquells moren
y en contra si prenen armes d' offensa.
Si col malalt qui no enten medicina
pendrá verí cuydant aquell guaresca,
de la sabor amarga sent la bresca
é dolsa 'l par una amargant sardina.