Pàgina:Obras de Ausias March (1884).djvu/212

  VI.

La gran dolor que llengua no pot dir
dels qui s' veu mort é no sab hon irá
no sab son Déu si pera sí l' volrá
ó si 'n infern lo volrá fér bollir.
Semblant dolor lo meu esperit sént
no sabént que de vos Déu ha ordenat
car vostre mal ó be á mi es dat
del que hauréu jo 'n seré sofirént.
 
Tu, esperit, qui has fet partimént
ab aquell cos qual he jo tant amat,
vingués á mi qui só passionat
duptant estich ferte rahonamént.
Lo lloch hon es me fará cambiar
d' entenimént de có que 't volré dir
goig ó trist per tu he jo complir
en tu está quant Déu me volrá dar.

Pregant á Déu les mans no 'm cal plegar
car fet es tot cuant li pot avenir,
si es al cel no 's pot lo be 'sprimir
si en infern envá n' es mon pregar.
Si es axí anúllam l' esperit
sia tornat mon esser á no-res
é majorment 's en lloch tal per mi es
no sia jo de tant adolorit.

No sé que dir que 'm fartás d' haver dit
si crit ó call no trob que 'm satisfés
si vaig ó pens he temps envá despés
de tot cuant faç ans de fer me 'n penit.
No planch lo dan de mon delit perdut
tant es la por que 'm ve de son gran mal
tot mal es poch sinó es perpetual
é tem aquest no 'l haja merescut.
 
Lo dan mortal es mólt mes que temut
é tolne part esser á tots egual,
ó, tu, dolor sies me cominal,
en contrá oblit vulles me fer escut.
Fir me lo cor é tots los senys me pren
fartat en mi car no 'm deféns de tu
donam tant mal que me 'n planga cascú
tant com tu pots lo teu poder estén.