gí una familia en qual castell sembla haber sigut la poesía un esperit doméstich que pasaba ab l‘ herencia de pares á fills, y en quins escuts de caballers mereixería haber una lira; fou la familia dels Marchs abundosa en escriptors, per mes que la semblansa de sos noms y las disputas de cronología no permétin fixar ni son nombre ni s‘ época ab exactitut. Hem vist versos d‘ Arnal March, de Jaume March, célebre trobador de la cort de Pere IV; de Pere March, lo vell, esmentat per Santillana, com contemporá de Berguedan y Belliure; sabem que á un Jaume s‘ atribueix un diccionari de rimas, y á un Pere March, pare de Ausias, una colecció d‘ adagis morals. La cuestió poética plena de gracia y enginy, que tingué Jaume March ab lo ves compte de Rocabesti, respecte á las ventajas del estíu contra l' hivern, fallada en vers á fabor del primer per lo rey Pere IV, nos demostra qu‘ era aquell un dels mellors poetas de s‘ época, y nos fá recordar á voltas las elegías de Lamartine en aquestas estrofas del Plor de la dansa per la mort de son aymant, que no podém menys de copiar:
«E si del mon pogués pendre comiat
Ab grat de Deu, aixis com fan d‘ amor
Tots mos parents, encare ni heretat
Prehava pauch ¡ay tant visch ab dolor!
E per ayçó prech la mort qui demora
Vengue de fait per mon las cors altir;
Pus ha mort cell de qui mon cor tant plora
E fa mant dol, unit é jorns jeu suspir.
De tots quants veyheu parats é vestits
Dançant, xantant, alegres é pagats,
Reb gran enuig, é mon plats mos delits;
E no ‘n devets ésser maravelats.
Car pus me sta renovellant la plaia,
Amantme ‘l cor en lo gint aresat
E al gay vestir de cell á qui Deus haia,
Lo qual no crey en lo mon hagués par.»
No tant bonas son las de Pere March, una d‘ ellas, respecte á la natura del home, escomensa aixís:
«Al punt com naix comença de morir,
E morint creix, é creixent mor tot dia,
Qu‘ un pauch moment no cessa de far via,
