Pàgina:Obras de Ausias March (1884).djvu/172

No conech hom qui sens amar persòna
conega amor ó per Déu lo confesse,
jo sò aquell qui per ningun temps cesse
d' imaginar en lo qui res no 'm dona.
Desig me fá en la esperança jaure
dormint tant fort que rahó no 'm desperta
assats á mi es causa descuberta
que pur amor no pot en dona caure.
Mon delit es vida contemplativa
é romanch trist devallant en l' activa.

Lla donchs lo foch d' amor be no s' amaga
é los meus ulls públich lo manifesten
é les dolors mes sanch al cor arresten;
acorrent lla hon es donada plaga.
Los meus desitjs en punt en punt cambie
é la dolor no es en un lloch certa
ma cara es de sa color incerta
cerch llochs secrets é los públich desvie.
Llançme en lo llit dolor me 'n gita fora,
cuyt esclatar mentre mon ull no plora.
 
Mos membres flachs soptós moviment muden
lo cap al coll es cárrega fexuga
la gran calor dintre mes vene juga
perills vinents á mon sentir secuden;
pert lo recort de les coses passades
é lo meu cos le vist sola vengonya,
la cura gran d' amor tots fets me allonya
é no s' estén sinó en coses pensades.
L' executar lo meu desig l' esforça
é no se que venç aquesta gran força.
 
Així con l' or sobre paper se posa
segons será la bona ó mala sisa,
tal semblant cas mon sentimént divisa
d' aquest amor segons en qui reposa:
Si com al foch tots humíts li contrasten
é los sechs llochs sa força obehexen,
Així d' amor ses influences vexen
á tots aquells hon sos poders abasten.
Tant fá com pot en la persona amable
é há tant lloch en vos com lo diable.