Pàgina:Obras de Ausias March (1884).djvu/158

En temps passat sentí dolor estrema,
mes no es menys aquesta present fresca:
áquesta es fel, no toca res de bresca
é par á mi ab mans lo cor me prema.
No pot durar que no 'm leix ó que 'm mate
ella es fort perqué ab delit no 's mescla
hon lo dit é dolor fan sa mescla,
esser no pot que l' cor hon son esclate.
 Perqué amor plau que muyra ó que 'm passe
esclatar vull mes que si languint lasse.

Semblant á aquell qui la mort vol compendre
é quant l' es lluny ab rahons la menaça,
venentla prop ell la tem y la abraça
jurant que may tal afaig volgrá enpendre,
ne pren á mi qu' en contra amor m' esforce
durant l' esforç tant com ma rahó basta
é pertse tóst car no té ferre en asta,
fugir vull d' ell si bast fér que no 'm forçe.
 Mes tot món cos per ell contra mi s' arma
é poca part rebellada del arma.

Partir no puch del lloch hon la he vista
donchs quant desig bé veure sa persóna
é tem de mort si bon esguart no 'm dóna
é si 'l me fa dolor altra m' entrista,
car imagin que altra l' ha sentida
la sua amor é son esguart benigne
é jo he vist aquell bo é maligne
plahent me fon é mòlt adolorida.
 E tant com mes en ella jo 'm delite,
pensant que tal féu ab altre, despite.

Plagués á Déu que perdés jo la pensa
perqué 'm jaquis aquesta gran congoixa,
en pijor vinch si aquella m' afloxa
puix quant hi torn jo reb major ofensa,
car no 's pot fér algun delit no 'm membre
é per aquell mes dolor me turmenta,
davant la tinch é sémblam que la senta,
no sé la nit ó lo jorn qual dech tembre.
 Jo fuy amat é no tant com pensava
sens retenir mon voler bandonava.