Pàgina:Obras de Ausias March (1884).djvu/120

LXIV.

Ab tal dolor com l' esperit s' arranca
é dins lo cos comença á fér camí
é roman fret lo lloch d' hon parteix si
la viva carn s' altera en groga y blanca:
mòlt é pus fort dolor mon desig sent
partintse d' ell la sua esperança,
no es del tot mes en lo camí s' llança
ja mon esper demostra alterament.

No 'm pens que Dèu me done tal turment
que 'm veja 'l món si pert çó que desig
no 'm restará sinó que mude lig
car de tot l' als mon esforç es potent,
tots los assaigas que amadors han fets
tots me son pochs sinó mort acordada
si 'm fall amor no 'm fall pensa irada
per castigar mos passats malifets.

Tan gran amor hauria flachs bestrets
que tal á fér menys de senyal passás
de bé ó mal se déu mostrar gran cas
amor li pláu que 's mostren sos secrets;
tant mon voler amor ha obehit
que no 'm dolrá sa perillósa plaga
Si per null temps la flama no s' apaga
com Sant Francesch de la sua ha jaquit.

Vos dona sóu mon Dèu y mon delit
donchs no 'us dolgáu si pert lo món per vos
no 'm teníu tort en les mies dolós
é vos dolent me féu pus dolorit.
Res no 'm dol tant com si de mi 'us doléu
leixáu á mi acomanat amor
car de aquell no m' trob en gran pahor;
de ira prech que 'm vulla guardar Dèu.

Si com al hom frenetich l' es mòlt greu
quant á fér mal se vol esser llevat
lo fort lligam que li hauran posat
y 'l mal no sent fins la follia véu,
ne pren á mi quant sò torbat per ira
jo 'm trob esforç tant que no sent treball,
quant me jaquéix si bé tot jorn ho call
romanch tan llas que sols mon cor sospira.