des de la Caterina, aparegué la sopera dexant un rastre de fum blaviscós que s'esvahía y una olor qu'anunciava la riquesa que duya y'l bon gust per endevant.
— ¿Que no ve la noya? — preguntà'l senyor Jaume.
— Anèu prenent, ara's trasmuda, — digué la Caterina.
Lo senyor Jaume anà fent los plats y repartintlos en mitx d'un silenci respectuós. Los caps s'abaxaren, comensaren a dringar los coberts ab alegre ressò, y les fesomíes s'animavan. Lo senyor Jaume tornà a preguntar:
— ¿Y donchs, que no ve? —
Devant de l'escaparata, abstreta, s'estava la Tristeta contemplant l'imatge: totes dues semblava que's responguessin ab los ulls. L'imatge cobrintla ab son mirar amorós, y ella fixanthi'l seu enternit.
— Noya, que no vens a dinar? — digué'l Regalat entrant poch a poquet y acostàntseli.