los qui se la miravan deyan: ¡qu'es hermosa! Al senyor Jaume li espurnejavan les llàgrimes.
— Es mentida, Regalat, — digué'l Noble, — no'n corren de fadrines com la teva promesa. Té un còs que un'anella de toballó hi aniría baldera. Axò es una miniatura que cap retratista te la pinta; hi perdría la salut y les coloraynes. ¡Quína igualtat! Tot es bufó; desde'l peuet, que ni sembla que toqui a terra, fins al últim aguller de seda del seu cabell. Es una moreneta qu'ofega a qualsevol rossa y la fa retirar avergonyida. Has tingut gust, Regalat; t'ho aprobo.—
Repicaren les campanes en senyal de festa, axís que la cerimonia del casament fou terminada. La Tristeta, commoguda, abrassà a la Caterina, y al cercar la mà del senyor Jaume pera besarla, sa fortalesa's rendí y esclatà en plors; a ell se li trencà'l cor, y tots tres ploraren formant un grupo unit per l'amor que Deu volgué que's dividís.
