tingué compost al seu gust, li donà de sobte — en revenja de les seves mofes — un copet de dit al nas, dient tota axerida: — ¡Bòlit! —
Lo senyor Jaume ja no podía riure; aquell enfarfech de vols de mocador y les puntes dretes del coll de la camisa no li dexavan moure la barba ni obrir casibé la boca.
¡La bona gent! tot aquell tràfech se'l donavan per la Tristeta y's sentían felissos, per que'l seu amor no s'haguera cregut satisfet fins a vèurerla acomodada.
De bon matí la Tristeta anà a confessar, y quí sab quínes memories de la seva infantesa y de la seva soletat foren retretes, ò quines preguntes del seu origen a les que no pogué donar resposta, que confés y penitenta igualment commoguts ajuntaren ses oracions y potser arribà als peus de Deu un clam fervorós demanantli amparo y benediccions per aquella sa primera felicitat que ja per endavant la satisfeya ab llàgrimes.
