Pàgina:Noveles (1906).djvu/61

57

tristeta

— ¿Y'l Regalat, què't deya, que sempre anava acotat per dirte coses aprop de la orella?
— Quínes preguntes de fer! déxal estar a n'aqueix. —
Y en lloch de respondre directament, animant aquells ulls bellugadissos y plens d'alegría, digué: — ¿Vol que li canti aquell vals?
— Lo que ballavas ab lo Regalat?
— Tornèmhi ab lo ditxós Regalat.
— Nó, 'l d'aquell jove que passava tanta ànsia per que no'm cansés.
— Ah, traydorota, que no dèus volguer que se sàpiga; ¡que te'n debía dir de coses fines aquell bon mosso! per que t'estima, noya, y si no t'ho va dir, jo ho sé; per axò t'he fet cridar. Que't sembla? 's vol casar ab tu y fòra; ¿què hi dius, noya?
— Me fa por ab aqueix posat tan serio.
— Y què ha de dir la criatura! tu també. Déxal estar, filla. Míra, havía pensat que't quedessis aquí baix ab nosaltres…
— Sí, per que ara no es com abans, una noya quan la…
— Anèm, anèm, que m'ajudaràs; — digué la Caterina al veure la con-